19. Dic. 1822.
[2656,2] Ad Cic.
de re publ. II. 10. p. 143. v. ult. ubi legitur septem, haec Maius editor ib. not. c. Cod.
septe. Iam
m
finalem omitti interdum in antiquis codicibus exploratum est. An vero illud
septe
e lingua rustica est? Certe ita fere nunc loquuntur Itali. (19. Dic. 1822.). {+Nel Conspectus Orthographiae Codicis Vaticani aggiunto dal Niebuhr a questa edizione, si legge p. 352. col. 2. septe (II. 10.) et
mortus (II. 18.) a desciscente in vulgarem sermone tracta sunt.
Le sillabe finali am
em ec. s'elidevano ne' versi. Dunque l'm infatti non si pronunziava. V. i miei pensieri sulla sinizesi.}
p. 1124
pp. 1151-53
pp. 2247-50
p. 4354
{{V. la pag. 2658.}}